Artículo de Montse Tonda: No hi ha dret

Ningú no ens pot negar que ençà el final d’una abominable dictadura, la defensa de la nostra llengua el català a patit els entrebancs i les complicacions més inverosímils fins arribar a deslliurar-se de les cadenes i les prohibicions del passat.

Però tampoc ningú ens pot negar a aquells de nosaltres capficats en enllestir amb èxit el nostre dia a dia un seguit de drets inalienables.

Tinc dret a poder expressar-me en la meva llegua el català en tots els àmbits de la meva vida,tinc dret a fer els exàmens en català, a dirigir-me a les administracions en català ,en rebre i emetre les meves factures en català i es responsabilitat de les nostres administracions vetllar per que això sigui possible.

Aquests son els meus drets, tinc dret a fer servir el català si aquesta es la meva voluntat. Tanmateix es aquest el meu dret com a ciutadà, tinc dret a poder prendre aquesta elecció, però també ho tinc a escollir poder fer-ho en la meva altre llengua, el Castellà.

I tinc dret a lluitar cada dia per fer sobreviure el meu petit negoci, tinc dret a decidir quin us en faig dels meus recursos, tinc dret a donar prioritat a allò que jo considero important per re valoritzar el meu producte, tinc dret a intentar que cada dia no sigui l’últim de existència d’aquest projecte de vida que es cada petita i mitjana empresa.

I no entenc perquè uns drets son incompatibles amb els altres.¿Sota quina mena de benenteça hem de pagar per tenir drets?Si l’objectiu era donar el dret d’expressió en una llengua ¿Perquè no es potenciar i ajuda amb avantatges i ajudes econòmiques i fiscals, a aquell que decideixen fe ús del català?¿No era més senzill ajudar i promoure l’ús d’una llengua que limitar i penalitzar per fe ús d’un altre?.

En comptes d’aquests incentius que ens ajudarien a poder donar aquest pas que implica invertir uns exigus recursos en canviar rètols, en canviar programes informàtics i en definitiva invertir sense cap mena de possibilitats d’amortitzar,en uns temps tan i tan complicats per fer sobreviure un negoci, s’opta sota un fals parany de salvaguardar uns drets, per omplir les arques de la administració amb un clar afany recaptatori un cop més a costa del simple ciutadà a qui les questions politiques i territorials li queden ben lluny i l’únic que vol es enllestir amb èxit el seu dia a dia. No hi ha dret.

Malauradament tos som responsables d´aquesta situació, que malament ho hem fet doncs, que malament, i ja no parlo dels nostres dirigents si no de tots nosaltres que amb el nostre vot em fet extensiu la ostentació del poder per generar lleis que permeten aquest tipus de excessos.Jo que em vanagloriava amb el amics de Galicia de la inexistència real de conflictes per la llengua a casa nostre i els hi argumentava que eren només reflexes d'un us partidista polític i que al carrer hi havia perfecte convivència, ara haig de menjar-me les meves paraules i haig de reconèixer un clar patiment de imposicions i manca de llibertat.

Que malament ho hem fet tots, que malament.