L'alcalde de Ripollet i l'exalcalde de Cerdanyola declaren com a testimonis.Efe 20/05/10 02:00 - Madrid -
Ahir va començar a Madrid el primer judici contra l'empresa Uralita, en què els demandants no són extreballadors sinó familiars i veïns del voltant de l'empresa situada a Cerdanyola. La demanda va ser signada per 47 persones –13 de les quals ja han mort– quan va començar el procés, el 2007. L'associació d'afectats va presentar sis testimonis, entre els quals hi havia l'alcalde de Ripollet i l'exalcalde de Cerdanyola, que van explicar que l'empresa tenia extractors que treien pols a l'exterior.
La treballadora d'Uralita i veïna Rosa Frisach; l'historiador ripolletenc Ramón Martos; el metge –pneumòleg especialista en la matèria i autor de diversos estudis sobre les afeccions relacionades amb l'amiant– i regidor de Cerdanyola, Josep Tarrés; l'exalcalde de Cerdanyola, Antoni Morral; l'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, i l'arquitecte municipal de Ripollet des del 1986, Jordi Fortuny, van ser els sis testimonis que ahir van declarar en el judici que va començar ahir mateix a Madrid arran de la demanada civil interposada per l'associació d'afectats contra l'empresa Uralita, que va produir a Cerdanyola materials d'amiant del 1907 al 1997.
Els testimonis van coincidit a declarar que la fàbrica d'Uralita, fundada en 1920 i tancada el 1997, tenia extractors que treien pols a l'exterior, que els residus es dipositaven a l'aire lliure i que els anys setanta i vuitanta es van utilitzar plaques de fibrociment sobrant per asfaltar els carrers. Per part de l'empresa va declarar el cap de qualitat d'Uralita entre els anys 1975 i 2009, Eustaquio Pérez, que va explicar que els extractors eren «instal·lacions de filtració», que els residus es van dipositar als abocadors habilitats pels ajuntaments i que el material utilitzat per a l'asfaltatge és inert.
L'exalcalde i exregidor de Medi Ambient de Cerdanyola Antoni Morral va explicar que fins als anys setanta «no va existir sensació de risc» perquè la sensibilitat ciutadana «no era la mateixa d'ara» i que les preocupacions veïnals van augmentar al final dels anys noranta, quan van començar a aflorar els primers casos de malalties relacionades amb l'amiant.
La treballadora d'Uralita i veïna Rosa Frisach; l'historiador ripolletenc Ramón Martos; el metge –pneumòleg especialista en la matèria i autor de diversos estudis sobre les afeccions relacionades amb l'amiant– i regidor de Cerdanyola, Josep Tarrés; l'exalcalde de Cerdanyola, Antoni Morral; l'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, i l'arquitecte municipal de Ripollet des del 1986, Jordi Fortuny, van ser els sis testimonis que ahir van declarar en el judici que va començar ahir mateix a Madrid arran de la demanada civil interposada per l'associació d'afectats contra l'empresa Uralita, que va produir a Cerdanyola materials d'amiant del 1907 al 1997.
Els testimonis van coincidit a declarar que la fàbrica d'Uralita, fundada en 1920 i tancada el 1997, tenia extractors que treien pols a l'exterior, que els residus es dipositaven a l'aire lliure i que els anys setanta i vuitanta es van utilitzar plaques de fibrociment sobrant per asfaltar els carrers. Per part de l'empresa va declarar el cap de qualitat d'Uralita entre els anys 1975 i 2009, Eustaquio Pérez, que va explicar que els extractors eren «instal·lacions de filtració», que els residus es van dipositar als abocadors habilitats pels ajuntaments i que el material utilitzat per a l'asfaltatge és inert.
L'exalcalde i exregidor de Medi Ambient de Cerdanyola Antoni Morral va explicar que fins als anys setanta «no va existir sensació de risc» perquè la sensibilitat ciutadana «no era la mateixa d'ara» i que les preocupacions veïnals van augmentar al final dels anys noranta, quan van començar a aflorar els primers casos de malalties relacionades amb l'amiant.
L'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, va explicar que l'any 1977 es va produir la primera denúncia a l'Ajuntament de Ripollet pels possibles efectes nocius de les emissions de pols sobre una escola situada a cinc metres de la fàbrica, i que els serveis tècnics municipals van requerir a Uralita modificacions en els extractors. Les parts exposaran les conclusions finals el proper 17 de juny.
2 comentarios:
El cáncer por amianto y la responsabilidad del Gobierno de Felipe González
El Estado español desoyó en 1984 las peticiones de los médicos de prohibir la utilización industrial del amianto, tras detectar los primeros casos de enfermedad en los años 70, con el objetivo de evitar el coste económico y laboral de su supresión, que finalmente se llevó a cabo en 2002.
Así lo ha revelado hoy martes el neumólogo Juan Ignacio Camargo Ibarra, durante su declaración como perito en el juicio por la demanda presentada contra Uralita por 47 ciudadanos afectados por amianto de las localidades barcelonesas de Cerdanyola del Vallés y Ripollés, que reclaman indemnizaciones por valor de cinco millones de euros.
"En 1984, los médicos apoyamos la prohibición del amianto, pero no se admitió por cuestiones económicas", ha explicado Camargo, quien ha declarado a petición de Uralita, y matizado que la normativa no incluyó la recomendación por los "costes laborales y empresariales" que podrían derivarse de su total prohibición.
La cantidad permitida
El perito era uno de los tres médicos que entonces formaban parte de la Comisión Nacional de Seguimiento del Amianto, integrada también por representantes de los sindicatos Comisiones Obreras y UGT, así como por las principales empresas que trabajaban con este material utilizado en la construcción, el sector naval o el textil industrial, entre otros.
Así, el entonces Gobierno de Felipe González estableció una moratoria y se limitó a restringir los niveles de exposición de los trabajadores al amianto a una fibra por centímetro cúbico en la Orden Ministerial de 1984 que aprobó el 'Reglamento sobre trabajos con riesgo de amianto'.
En 1962, la legislación permitía una exposición de 175 fibras por metro cúbico. En 1982, se estableció la primera normativa sobre el amianto que fijó la exposición máxima en dos fibras por centímetro cúbico y obligó a las empresas a aumentar la seguridad. En 1993 el nivel se bajó a 0,6 fibras por metro cúbico hasta su prohibición en 2002.
CONCLUSIONES: Jornadas técnicas de debate "El calentamiento
global.Incineració de residuos, solución o problema? ". Celebradas el 30 de
enero y lunes 1 de febrero en Barcelona.
Las aportaciones de todos los técnicos y científicos que han participado en las Jornadas han
sido unánimes y contundentes:
6. Los médicos presentes en la Jornadas corroboraron que cualquier tipología
de incineración conlleva impactos en la salud y al medio ambiente, aunque sean de
nueva generación. Sólo serían un sistema inocuo si tuvieran emisión cero, por
lo que es inviable! Reafirmaron las Declaraciones de médicos y trabajadores sanitarios
catalanes y de Guipúzcoa contra la incineración
PONENTES
Joan Martínez Alier
Doctor en Económicas y Catedrático de Economía
JOAN MARC SIMON LLUMÀ ,PAUL CONNETT ,JOSEP MARTÍ VALLS,CHARLES VYVYAN HOWARD,EDUARD RODRÍGUEZ-FARRÉ,JULIA SANJOSE TORICO,MIQUEL PORTA SERRA,MIQUEL BARCELÓ,ALESSIO Ciaccia,JOSEP FERRIS, ASI HASTA MAS DE 33,000 MEDICOS Y CIENTIFICOS DEL MUNDO.
LOS MEDICOS NOS AVISAN IGUAL QUE AVISARON A LOS DEL AMIANTO.
LOS POLITICOS DE HOY SE RIEN IGUAL QUE LOS DE AYER
Publicar un comentario