1)Estratègies inclusives i 2) PEI (Plans Educatius Individualitzats) , a càrrec de la psicòloga Carme Fernández .
A la trobada van assistir una vintena de pares i mares, i una dotzena de nens van gaudir del servei de cangur de qualitat ofert per Algim.
Aquesta trobada és la primera d’una trilogia que organitza des de l’any passat la Comissió de Necessitats educatives especials del Consell Escolar Municipal i són sufragades íntegrament per la regidoria d’educació de l’Ajuntament de Montcada i Reixac.
Pel que fa al tema de la inclusió es va parlar sobre la inclusió escolar, social, laboral i en definitiva, la inclusió global en el cicle vital de les persones.
Van parlar de tres tipus d’escoles:
1.- Les que ofereixen un currículum fix, que funciona molt bé per a un cert tipus d’alumnat que no sobresurt ni per sobre ni per sota. En aquesta escola el “menú” si parlessin en termes culinaris seria únic i no podrien menjar alumnes amb necessitats especials que requereixin un menjar diferent.
2.- Les escoles que ofereixen a més del “menú” estàndard i certs menús especials per a determinats alumnes amb necessitats especials.
3.- Les escoles que ofereixen un “menú” tal que qualsevol alumne podria menjar, independentment de la seva necessitat especial o no.
Aquesta classificació també es pot aplicar a les activitats socials que es poden fer a la vida com ara fer esport, estar en un esplai, pertànyer a un club social de qualsevol mena, i també al món laboral...
Van valorar els tres models d’escola que també podrien ser de feines, de casals d’estiu, etc.
I van veure que el primer model a nosaltres no ens servia pel nostres fills, però els alumnes que es formessin allà tampoc no estarien preparats per a enfrontar una vida real en la que la diversitat de persones és una realitat. Aquestes persones mai es trobarien còmodes fora del cànons del “menú” igual par a tots ja que ningú necessita cap menjar especial. Si en la seva vida es trobessin persones amb altres necessitats no podrien gaudir de la seva companyia en termes d’igualtat ja que en el seu procés vital mai s’haurien trobat ningú diferent.
Pel que fa al segon grup, ens van adonar que era el que estem buscant des de l’inici del procés educatiu dels nostres fills: escoles, extraescolars, casals, esplais, feines, que facin més d’un “menú” en el qual els nostres fills encaixin. A vegades porten els nostres fills a dues escoles alhora , a diverses teràpies i llocs, per aprofitar el “menú” millor de cadascuna i així construir un model educatiu i social coherent segons el criteri dels pares. Això a vegades comporta un desgast i un cansament terrible que incideix en la salut física i mental de les famílies que , per causa de tenir un infant amb discapacitat i anar d’un lloc a un altre buscant el millor pels nostres fills, ens hem convertit en famílies discapacitades.
El tercer model de moment és una utopia (una situació altament desitjable, i difícilment aconseguible) però nosaltres creiem que les coses s’han de poder canviar si fem sentir la nostra veu i si la gent que ens escolta es pot sensibilitzar amb nosaltres i ens dona el seu recolzament. Sols no podem.
La nostra il·lusió és que existeixi un ens que pogués fer un pla educatiu singular, vital, per a cadascun dels nostres nens i que en cada moment de la seva vida pogués aportar-los els recursos necessaris per garantir el dret que el nostres fills també tenen: El dret a l’autodeterminació. Ells han de poder escollir amb el nostre ajut cap a on volen encaminar la seva vida amb les mateixes oportunitats que tots.
Les properes trobades de pares seran els dies 4 de març i 13 de maig a les 19 hores al Ceip Reixac i amb Servei de Cangur.
Carolina Ibáñez Barea
Comissió de Necessitats Educatives Especials
Pel que fa al tema de la inclusió es va parlar sobre la inclusió escolar, social, laboral i en definitiva, la inclusió global en el cicle vital de les persones.
Van parlar de tres tipus d’escoles:
1.- Les que ofereixen un currículum fix, que funciona molt bé per a un cert tipus d’alumnat que no sobresurt ni per sobre ni per sota. En aquesta escola el “menú” si parlessin en termes culinaris seria únic i no podrien menjar alumnes amb necessitats especials que requereixin un menjar diferent.
2.- Les escoles que ofereixen a més del “menú” estàndard i certs menús especials per a determinats alumnes amb necessitats especials.
3.- Les escoles que ofereixen un “menú” tal que qualsevol alumne podria menjar, independentment de la seva necessitat especial o no.
Aquesta classificació també es pot aplicar a les activitats socials que es poden fer a la vida com ara fer esport, estar en un esplai, pertànyer a un club social de qualsevol mena, i també al món laboral...
Van valorar els tres models d’escola que també podrien ser de feines, de casals d’estiu, etc.
I van veure que el primer model a nosaltres no ens servia pel nostres fills, però els alumnes que es formessin allà tampoc no estarien preparats per a enfrontar una vida real en la que la diversitat de persones és una realitat. Aquestes persones mai es trobarien còmodes fora del cànons del “menú” igual par a tots ja que ningú necessita cap menjar especial. Si en la seva vida es trobessin persones amb altres necessitats no podrien gaudir de la seva companyia en termes d’igualtat ja que en el seu procés vital mai s’haurien trobat ningú diferent.
Pel que fa al segon grup, ens van adonar que era el que estem buscant des de l’inici del procés educatiu dels nostres fills: escoles, extraescolars, casals, esplais, feines, que facin més d’un “menú” en el qual els nostres fills encaixin. A vegades porten els nostres fills a dues escoles alhora , a diverses teràpies i llocs, per aprofitar el “menú” millor de cadascuna i així construir un model educatiu i social coherent segons el criteri dels pares. Això a vegades comporta un desgast i un cansament terrible que incideix en la salut física i mental de les famílies que , per causa de tenir un infant amb discapacitat i anar d’un lloc a un altre buscant el millor pels nostres fills, ens hem convertit en famílies discapacitades.
El tercer model de moment és una utopia (una situació altament desitjable, i difícilment aconseguible) però nosaltres creiem que les coses s’han de poder canviar si fem sentir la nostra veu i si la gent que ens escolta es pot sensibilitzar amb nosaltres i ens dona el seu recolzament. Sols no podem.
La nostra il·lusió és que existeixi un ens que pogués fer un pla educatiu singular, vital, per a cadascun dels nostres nens i que en cada moment de la seva vida pogués aportar-los els recursos necessaris per garantir el dret que el nostres fills també tenen: El dret a l’autodeterminació. Ells han de poder escollir amb el nostre ajut cap a on volen encaminar la seva vida amb les mateixes oportunitats que tots.
Les properes trobades de pares seran els dies 4 de març i 13 de maig a les 19 hores al Ceip Reixac i amb Servei de Cangur.
Carolina Ibáñez Barea
Comissió de Necessitats Educatives Especials
No hay comentarios:
Publicar un comentario